VCF – Atlètic de Madrid: Un València amb garra i un espectacular Alves perd davant un equip superior (0-2)
Per Blanquinegres · 02 Octubre, 2016
El ambient era immillorable, sol, calor, futbol i Mestalla, que lluïa de gala.
El València dominava i Nani era incisiu, sense trobar la fórmula del gol, un gol que només s’apropava forçant pèrdues dels de Simeone, ja que a la construcció valencianista, amb Enzo Pérez i Mario Suárez, i amb un Parejo massa despenjat, li faltava claredat, l’Atlètic, amb un claríssim 4-4-2 esperava i eixia ràpidament: ADN dels del Calderón. En una d’estes arribades dels madrilenys, Saúl va tindre a les seues botes el 0-1 després d’una boníssima incorporació del rapidíssim Gameiro. Alves tornava a salvar, com a Leganés i com faria després.
El vent canviava i ara era l’equip del ‘Cholo’ el que portava el pes del partit.
El València no aconseguia juntar línies i Griezmann apareixia. Era temps d’aguantar i els de Voro salvaren la papereta. Mangala i Aderlan encara que imprecisos amb el baló, amb l’ajuda d’uns elèctrics Gayà i Montoya, aconseguien aplegar a temps i amb expedició. La pólvora dels matalafers és molta i aquest València respon millor a les càrregues constants dels rivals.
El vent tornava a girar i ara el domini tornava a ser dels locals, que amb Voro tenen un aura diferent. Per fi Parejo apareixia i quan ho fa, és el millor de l’equip. El València era el que demana Mestalla: enèrgic i elèctric. Però no arribava l’ocasió que marcara la diferència.
Un gol que de seguida va tindre molt prop Griezmann. Després d’un centre lateral, que és on més patix el València, Nani i Correa pugnaven, hi havia un lleu contacte i penal, Mestalla clamava contra Clos Gómez. Però baix dels pals estava ell, Diego, que tornava a volar i tornava, el marcador es quedava igual perquè ell volia. Ho fa quan vol. Quasi sense temps, Rodrigo ens demostrava que també hi ha porter a l’altra portaria, i es diu Oblak.
La segona part començava més vertical, el partit estava més obert, Parejo participava i l’Atlètic amb facilitat a l’àrea de Alves. Els laterals i els migcentres es despenjaven i una incorporació de Montoya casi suposa el 1-0 de Mina. El replegament matalafer va ser precís i el tir va ser desviat quan Mestalla ja cantava gol.
El Cholo posava la pólvora al camp i el gol el fabricaren ells. Perfecta internada de Carrasco que filtra per a Torres, aquest remata, Alves fica la mà salvadora però per ací caminava Griezmann, sempre amb la canya. 0-1.
La banda dreta del València era molt endeble a les internades de Carrasco i a les caigudes de Gameiro, per ací torna a aplegar el perill i quasi la sentencia. Suárez atropellava a Griezmann. Penal. Aquesta vegada Gabi executaria però la historia, quan està Alves davant és ben clara. El brasiler tornava a parar, Mestalla intensificava com mai i els de Voro pegaven el pas avant.
El Cholo volia tancar el partit i com acostuma, va fer un moviment d’escacs, Tiago entrava al camp per Griezmann, les vies del gol es tancaven. Per la seua part, Voro havia de retirar a un Nani tocat i donava entrada a Bakkali. El rellotge apretava.
L’Atlètic dormia el baló i aconseguia contactar fácil amb tot l’armament de guerra. La crònica de la mort estava escrita. El València aplegava amb comptagotes i només els centres laterals posaven en problemes a Oblak, els de Simeone varen resistir bé i el destí estava escrit: Gameiro sentenciava i tirava tota la garra blanquinegra per terra.
