CRÒNIQUES  

El València torna a la senda de la victòria davant un dur Celta (2-1)

El València CF manté el seu excel·lent segona plaça en la classificació de LaLiga en tornar a la senda del triomf després de tres jornades sense guanyar. Marcelino García Toral va repetir el mateix onze que va perdre la setmana passada davant el Getafe. Estava sent un partit entretingut amb dos equips disposats a tot. El Celta no es va tancar i el València CF feia tot el possible per obrir el marcador. En una acció personal, Zaza va voler començar i acabar en gol, però el seu últim tir va ser ben vist per Rubén Blanco. Del no-res va traure molt l’internacional italià. El mateix va succeir amb Carlos Soler, qui va córrer 30 metres amb la pilota i, al final, només va poder xutar molt ajustat en una altra bona oportunitat blanc-i-negra.

Eren els millors minuts d’un València CF ambiciós que buscava l’àrea del Cèltic amb bon futbol. En una bonica combinació entre Zaza i Gayà el de Pedreguer es va acostar a l’1-0, encara que el meta va enviar a córner. L’agradable sorpresa arribava en eixe llançament de córner de Parejo que Zaza, en el primer pal, va connectar una cabotada que es va colar com un obús en el marc visitant. Dècim tant de Simone en LaLiga que ho va celebrar amb magnificència. No era per a menys, ja que va trencar una sequera que durava des del 28 d’octubre quan li va marcar a l’Alabès en Mendizorroza. La seua huitena víctima en esta primera volta del campionat. Però el millor encara havia d’arribar. I ho va protagonitzar el porter del València CF, Neto, qui va fer la parada impossible a una rematada de cap a boca de canó de Iago Aspes. El brasiler va volar i es va estirar com un xiclet per a endevinar la intenció del davanter cèltic que no es podia creure el que havia ocorregut segons abans. Tot Mestalla va corejar el seu nom. Al final, al descans es va arribar amb victòria local per 1-0 gràcies a l’instint de Simone Zaza, que s’ha convertit en un depredador de l’àrea. Davant, un bon Celta que va seguir jugant de la mateixa forma.

La sort li va anar esquiva als de Marcelino en l’arrencada de la segona meitat quan es va passar una falta no xiulada per l’àrbitre a favor de Montoya, l’acció va continuar en Pione Sisto, qui va centrar a l’àrea, Maxi Gómez va rematar davant un núvol de cames i la pilota li va caure als peus de Iago Aspes que només va haver d’espentar a la xarxa. Es portaven poc més de quaranta-cinc segons i el partit tornava a començar de nou. A partir d’eixe moment la trobada va ser elèctrica, trepidant. València CF i Celta es van llançar jugant-se la vida a pel triomf i la pilota passava d’un costat a un altre en segons. En el minut 58 va arribar una altra jugada molt protestada per Mestalla, ja que no va xiular penal per enderrocament a Zaza, però sí que li va mostrar targeta groga per les seues protestes que, a més, propicia que es perda la pròxima visita a Ipurúa. Dos males notícies seguides.

Al caient de l’hora de joc, Nacho Gil va entrar per Carlos Soler. Marcelino va voler més verticalitat per banda i va ficar al jove extrem. I poc després a un ex cèltic, Santi Mina, per Rodrigo. Aire fresc per a l’atac. Ho va intentar, però el Celta no donava espais, ni buits. Montoya, en el minut 78, ho va intentar des de fora i es va topar amb el meta. Amb l’emoció a flor de pell, Pablo Hernández va derrocar a Nacho Gil i Munuera Montero va assenyalar pena màxima. Corria el minut 79 i Parejo va decidir agafar la pilota i assumir la responsabilitat. Va xutar amb força, Rubén Blanco va endevinar el llançament però no va poder impedir el 2-1. Tercer tant en LaLiga del capità que ho va festejar amb la graderia i la resta dels seus companys. I és que estava costant molt superar a un bon rival. Ningú es movia de Mestalla. El València CF volia certificar la seua victòria i el Celta empatar. Era un futbol de poder a poder amb un bon equip de Mestalla que barallava per cada pilota com si fóra l’últim. I, al final, triomf dels de Marcelino per un atapeït 2-1 que li mantenen en el més alt de la taula de LaLiga i que té molt valor donat el rival que estava enfronte que mai va baixar els braços.