La millor informació del ValènciaCF en valencià

La maledicció d’Emery
,

La maledicció d’Emery

COMPARTIR
330-120
banner-nou-caixa-popular-310x120-2

El d’este dijous a Mestalla és un partit molt especial i amb molt de morbo. Pel que es juga el VCF -la final de la UEL-; pel que suposa per a l’autoestima del valencianisme recuperar prestigi europeu; per poder viure nits màgiques com la de fa dos setmanes davant el Basilea; per poder pegar-li en tots els morros a Beto, Platini i als de la UEFA que no li llevaren la groga a Alcacer; per poder viure un moment feliç en esta temporada tan grisa i amb tanta merda –amb perdó- amuntegada de l’interminable –i incomprensible- procés de venda. I perquè davant està Unai Emery, esta vegada amb colzeres roges.

És la segona volta que Emery torna a Mestalla després d’estar 4 anys ocupant la banqueta local. Després de deixar al VCF eternament instal·lat a la tercera plaça, després de suportar la pressió asfixiant de Manuel Llorente, després d’algunes alegries i algunes penes més acumulades, després d’innumerables il·lusions trencades, després de crear alguns problemes més dels que va resoldre. I després de deixar al VCF l’any passat sense Champions en aquella maleïda vesprada de juny a Sevilla on Valverde va perdre el cap. Ara Emery podria deixar-nos sense una final de la UEFA. Hi ha qui diu que seria la segona vegada, que ja ens va deixar sense una final europea fa dos anys amb aquell plantejament i aquella absència total de motivació davant l’ATM.

Torna Emery a Mestalla i torna fet més entrenador que personatge. Crec sincerament que és un bon tio, currant, valent i honrat, però que els seus defectes són molt més visibles que les seues virtuts. Crec que és un bon entrenador, que no un gran entrenador, millor del que pensem, millor del que diuen les excentricitats i les anècdotes que de vegades han superat l’Emery entrenador per convertir-lo en personatge. Diuen que ara ha madurat i que està trobant l’equilibri al costat del Nervión. Així ho deia la bona ratxa que havia dut al Sevilla a prop de la Champions. Però a l’hora de la veritat l’altre dia derrota contundent davant l’ATH de Bilbao i ara també s’ho juga tot a una carta. Eixa ha de ser l’oportunitat del València CF. Tractar de provocar els dubtes, les incerteses, la por en el cos amb un primer gol que deixe Emery sense saber si anar avant a buscar un gol que deixe l’eliminatòria impossible per al VCF o continuar esperant darrere. Hem de fer que li entre la suor freda recordant desfetes passades -Supercopa, Schalke 04, Dinamo, ATM- hem de provocar-li nerviosisme i que pense que de nou en 4 dies se li pot escapar una temporada que podia ser gloriosa, com tantes altres vegades, tot i que ara a les manegues duga colzeres roges.

Quan acabe dijous el partit espere que el personatge haja guanyat a l’entrenador i que el VCF estiga a la final. I que en mig de la bogeria col·lectiva que viurà l’afició de Mestalla en eixe momento, i entre càntics, abraçades, rialles, xiulits a Beto i alguna llàgrima d’alegria… algú de la graderia es gire i li diga a Unay: “Mister, li ha agradat vore com Mestalla si sap alçar partits?”. Ens veiem a Torí.

 

Deixa una Resposta

avatar
  Subscribe  
Notify of