CRÒNIQUES  PRIMER EQUIP  

VIL-VCF: Victòria de prestigi i porteria a zero (0-2)

Victòria de molt de nivell l’abastada pel València esta nit a l’Estadi de la Ceràmica. Dos gols a la primera part, un de Soler i altre de Mina són suficients per a un grup de Voro que ja a la segona part va sobrepossar-se a tots els elements per a finalitzar un encontre de 90 minuts amb la porteria a zero després de nou mesos (4-0 Vs Eibar) i més sagnant encara un any i tres mesos com a visitant (0-1 Vs Sporting).

Voro per a esta prova especial triava un onze de continuïtat després dels tres punts sumats el passat cap de setmana davant l’Espanyol a l’Estadi de Mestalla. L’únic contratemps present als efectius blanquinegres estava en la figura de Montoya qui havia de deixar el seu lloc en favor de Cancelo per una molèsties amb les que no es va voler arriscar. Els groguets partien en el dia de hui amb la important absència de Mateo Mussachio.

Tot i la gran diferència existent entre ambdós equips a la taula classificatòria, el València començava complint la paraula del seu tècnic, Voro. De cara, sense por i amb la base d’Enzo-Parejo-Soler per a aconseguir l’equilibri necessari davant l’equip menys golejat de la competició (12 gols). Este aspecte lliurava als groguets de permetre algun que altre esglai dels blanquinegres sobre l’àrea d’Asenjo. Els d’Escribá per la seua part trobaven poques oportunitats. La parella Mangala/Garay es sobreposava al perill que podia ocasionar Pato, Sansone o Trigueros com a homes més perillosos dels gorguets.

Superada la mitja hora els de Voro demostraven tindre controlada la situació i més quan al poc més de deu minuts per al descans Soler estrenava la seua condició de jugador del primer equip amb el primer gol del partit. El de 20 anys aprofitava la gran jugada de Nani per espentar la pilota que arribava al punt de penal i així superar al Zamora de la Lliga. El València dominava al marcador i demostrava templança per saber aguantar el marcador. Lluny d’això, Mina ampliava diferències aprofitant-se d’una errada grotesca de Sergio Asenjo qui es feia un embolic amb el baló als peus i el gallec només havia d’espentar la pilota al fons de la porta defensada pels groguets. El xicotet Mestalla situat a la gàbia es feia sentir amb el gol que servia per ampliar i marxar al temps de descans amb una comoditat inaudita fins al moment entre la parròquia valencianista.

L’eixida del València dels vestidors va ser pletòrica. Futbol de control i de desactivar al rival amb la clara desaprovació de la seua graderia qui es desesperava davant el dolent dia dels seus. El València s’agradava i desactivava al Vila-real segons el pla traçat per Voro des de la banqueta, tant era que amb el 0 a 2 els valencianistes es permetien desbaratar ocasions de gol perdent oportunitats per deixar al rival a terra com si d’un combat de boxa es tractara. Munir primer i Soler després tenien als seus peus ferir de mort al Vila-real al partit.

Passat eixe bitllet, el Vila-real creixia arran un València que s’oblidava de la pilota i ajudava amb una serie d’accions precipitades. Amb més de 25 minuts encara per davant el València començava a vore perillar la seua diferència i la remota possibilitat de deixar la porteria a zero després de molt de temps. El València mentres tant aguantava el xaparro com podia trobant la fortuna amb la fusta de la porteria defensada per Diego Alves i amb l’encert al rebuig d’homes com Mangala, Garay i Enzo que es multiplicaven sobre el camp. Amb l’equip afonat, Voro tirava mà dels canvis i de pas frenar la perillosa dinàmica que portava el partit.

Amb 10 minuts encara per davant i el marcador intacte, Simone Zaza debutava com a jugador valencianista. Els de Voro eixien airosos dels minuts de més pressió rival i aconseguien buidar el rebatejat Estadi de la Ceràmica a falta de minuts per arribar al minut 90. El temps de descompte només era l’únic  impediment a celebrar una nova victòria, la segona consecutiva, i per sorpresa amb la porteria d’Alves intacta justament davant l’equip menys golejat de tota la Lliga. El xiulit de González González trencava un malefici que ja durava massa temps i que minvava sense cap dubte al grup valencianista.