La millor informació del ValènciaCF en valencià

Salvo I i el somni americà
,

Salvo I i el somni americà

COMPARTIR
330-120
banner-nou-caixa-popular-310x120-2

Any I d’Amadeo Salvo com a president del VCF. Celebra el seu primer aniversari com a màxim mandatari del club de Mestalla i ho fa amb més força de la que mai ha tingut en estos 365 dies. Compleix un any amb la ressaca dolça d’haver aconseguit derrotar a la casta financera, a la casta política i a la casta –caspa- valencianí, eixos que no han deixat de posar-li la traveta en estos 12 mesos, i que veuen amb ràbia com ara exhibeix múscul aquell que anava a durar-los ben poc.

Salvo compleix un any de president amb l’índex de popularitat més elevat entre els aficionats del València. És paradoxal: passa això quan el club, la institució, està a punt de ser venuda, el contrari d’allò que va prometre en arribar ara fa un any. La casta financera obliga, podria al·legar…

El gran aval de Salvo en estos 12 mesos és haver despertat el gegant adormit que era el sentiment del VCF. Ho ha aconseguit tot i que esportivament la temporada ha estat la pitjor en 20 anys; tot i no avançar en el camí cap al projecte de l’escola; tot i no acabar concretant -més que amb l’arribada d’Adidas- bona part de les promeses de grans operacions internacionals per al València. Se sap vendre i treballa per a fer-ho. Salvo desprén un magnetisme hipnotitzador que s’imposa a algunes de les contradiccions evidents que podem trobar estos mesos entre paraules i fets, entre objectius ambiciosos i resultats immediats decebedors.

Tot el contrari de la casta anterior. Llorente va aconseguir resultats comprovables: 3 anys consecutius de Champions i una notable reducció del deute -a costa de vendre els millors jugadors, és clar-. Però va menysprear eixos intangibles que ell no controla i que tant condicionen el futbol: la il·lusió i els somnis. Va encabotar-se, Llorente, en posar-li sostre al somni dels valencianistes que de tant d’escoltar un discurs mediocre, acabaren resignant-se a creure que estaven a un club mediocre. Salvo canvià el chip, canvià el discurs i no posa sostre. L’adhesió a Salvo és l’esperança, la fe cega en un futur millor encara per arribar, encara per garantir.

En esta època de crisi a tots els nivells Salvo representa el somni americà. L’home construït ell a soles. L’home que converteix una xicoteta empresa familiar en un referent. Una empresa que per cert va a fabricar components també a l’altra banda de l’oceà, en el cor del somni americà -gran expansió i grans resultats econòmics previstos per a enguany-.

Salvo I, rei del València CF. Un home valent, descarat -agosarat- amb la sort de cara, el vent a l’esquena, i un futur que falta saber com encaixa en la nova era amb Peter Lim. Mentre els interessos conflueixen no hi ha pega. Quan no…

Deixa una Resposta

avatar
  Subscribe  
Notify of