Gonzalo Naya  Opinió  

Salvo, Lim i l’espiral del silenci

El silenci és un estat que no casa massa bé amb el futbol. Un esport sempre ple de sorolls, de càntics, de crits -d’èxtasi o de maledicció-, de xiulits, d’expressions, de declaracions -pol.lèmiques, insulses, rutinàries-. També de rumors i de filtracions, sempre interessades.

El silenci és un assassí sigil.lós que ha anat fagocitant un per un tots els integrants del procés  de venda del València. Tos aquells que han volgut fer del silenci i la confidencialitat el seu escut, i que l’han volgut trencar quan ja era massa tard: Bankia, la Generalitat, Cerberus, Zolotaya, els àrabs… tots han anat caiguen en la trampa. (no incloc Wanda perquè encara tinc reserves respecte del paper que ha desempenyat al procés de venda)

La partida –a expenses que tot quede plasmat en l’oficialitat dels papers- l’ha guanyat qui més s’ha exposat públicament i qui ha fet vore que parlava de forma més clara: Amadeo Salvo. Des d’aquella roda de premsa en desembre prèvia al partit davant el Real Madrid on va anunciar l’oferta de Lim, passant per la posada en escena a l’assemblea de gener, el joc entre bambolines de les darreres setmanes i l’assemblea d’este divendres a Mestalla: una combinació perfecta de declaracions, filtracions, silencis i elipsis que podia ser estudiada a les universitats com a demostració del que ha de ser una campanya de comunicació.

També a la Universitat s’estudia una antiga teoria que podriem aplicar a este procés de venda del VCF: l’espiral del silenci. La vaig descobrir dins de l’assignatura d’Opinió Pública que impartia amb passió –i suor- un professor de qui ara no recorde el nom. Ve a dir esta teoria de Noelle-Neumman que la societat acaba aïllant aquelles persones que tenen una opinió diferent a la que s’entén com a majoritària. I que això provoca que aquells que tenen por de ser aïllats, de quedar-se al marge, validen amb el seu silenci la tesi i l’opinió que s’escenifica com a majoritària encara que no compartisquen els seus preceptes.

Vull pensar que els patrons de la Fundació del VCF han triat l’oferta de Peter Lim per convenciment, perquè de veritat és la millor, i no per comoditat, per por al que ens diran. Vull pensar que l’acord del patronat és per unanimitat perquè la superioritat de l’oferta de Lim és aclaparadora, i no per allò de si ho hem votat tots, la hipotètica responsabilitat futura queda diluïda. Vull pensar que la Generalitat s’ha inhibit del procés perquè han entés que ja hi ha prou d’ingerències polítiques i no per por a assumir la responsabilitat si la venda acabara de mala manera. Vull pensar que l’aficionat celebra l’elecció de Lim perquè és la que li desperta més confiança i no per estar fatigats després d’un procés de venda tan llarg, i després de tants anys de mediocritat. Vull pensar.

I vull creure de veritat que l’oferta de Lim serà bona per al València CF. Que de la mà del seus milions -i una bona gestió econòmica i esportiva- el VCF tornarà a ser gran i tornarà a lluitar pels títols. Que d’ací a uns anys Espanya i Europa ens mirarà amb ulls d’admiració i enveja com ara mirem al At. Madrid. Però això només ho dirà el temps. Vull creure.

I arribat el moment de fer balanç, tots serem responsables de l’èxit o del fracàs en atenció a les nostres paraules, les nostres accions, el nostre silenci i les nostres omissions.