Feliços 100 anys, vell amic

Hi ha pocs llocs en el planeta terra on un puga estar i sentir-se part de cada metre quadrat. Ocorre a la casa on vas nàixer, potser a la casa dels teus iaos o fins i tot al parc on jugaves de xiquet, però és complicat sentir el sentiment per un mateix lloc al costat de desenes de milers de persones. Cadascun té el motiu pel qual sent a Mestalla com a propi, i aquest text és únicament un testimoni més.

La meua infància no està plena de records a Mestalla. Com molts altres valencianistes, no vivia a València capital i la situació econòmica de la meua casa no permetia sufragar, més d’una vegada a l’any, el desplaçament des d’Altea, i l’entrada del partit per a un acompanyant i per a mi. És per això que cada vegada que arribava eixe moment de l’any on anava a Mestalla (habitualment en el Trofeu taronja perquè l’entrada era més barata), era un dia on el més important no era el resultat. Recorde mirar cada detall de la prèvia, cridar en la rebuda com un ultra més, el cor a punt d’esclatar quan entrava, pujava els escalons del temple i tornava a casa. Una vegada a l’any, però era la meua casa.

La primera vegada va ser en 2011. Un València – Racing de Santander de lliga en l’amfiteatre. He de reconéixer que fins a eixe partit la meua relació amb el futbol havia sigut més aviat indiferent més enllà del mundial de Sud-àfrica. Però eixe dia el meu cor i el València es van jurar amor etern. Va guanyar el València amb gol de Maduro en la porteria del fons nord. Tinc poques imatges guardades en la memòria d’aquell dia. Els cavalls de la policia en l’Avinguda Suècia, la celebració, portar-me les mans al l’orella amb l’esclat de Mestalla i preguntar-li al meu pare mentre tornava a casa si que tornaríem prompte.

Des d’aquell dia, cada vegada que anava a Mestalla no gaudia de les segones parts. Mirava el marcador i cada minut que passava significava que quedava menys perquè acabara el partit. El destí va voler que un any tinguera la sort d’assistir a un dels millors partits que es recorden en la història de Mestalla. Temporada 12/13 i el València li va marcar cinc gols al Màlaga. Semblava tot un somni, un partit de pura ficció. Parejo, Soldado en doble ocasió i Canales, en sis minuts van marcar quatre gols. Vaig ser molt feliç aquell dia.

Mestalla per a mi també és sinònim d’aquelles mítiques presentacions en les quals el Teatre dels somnis de l’Avinguda Suècia dictava sentència aplaudint o xiulant a cada jugador, d’un en un, en la segona setmana d’agost. Jo vaig xiular a Nuno, tenia 13 anys. I encara que no recorde amb exactitud els motius que em van portar a això, em semblava que era una cosa bonica. El poder de la gent, hui tot això no existeix.

Possiblement un dels partits més especials que vaig viure va ser el València-Barcelona, aquell del famós gol fantasma a favor del Barcelona, que va acabar 1-1 i en el qual es va viure possiblement la major rebuda a un autobús de la història de l’Avinguda Suècia. 120 euros van costar aquelles entrades.

Ara tinc l’enorme fortuna d’acudir cada setmana al temple com a periodista. Es podria considerar teletreball, treballar a casa. I també tinc la sort d’escriure aquestes línies i veure, a través de la finestra de la meua habitació, un fragment de la graderia de mar de fons.

Tots tenim una història amb Mestalla, i aquesta és la meua. Algun dia serà passat i melancolia, i tractarem de fer nostre aquell dònut gegant de formigó de l’Avinguda Suècia. I estic segur que futures generacions viuran el mateix que nosaltres hem viscut en el vell teatre de l’Avinguda Suècia. Jo almenys no. Mestalla sempre serà un, i és el que estic veient ara al lluny.