La millor informació del ValènciaCF en valencià

Els derbis més “calents”
,

Els derbis més “calents”

COMPARTIR

-->

Hi ha partits que arrosseguen històries quasi centenàries. Els Vila-real – València o València – Vila-real no es poden incloure de moment en eixe grup però la tradició que comença a agafar aquest encontre entre “germans” és important. Des de finals del passat segle, l’equip castellonenc ha anat cresquen sense pressa però sense pausa i s’ha guanyat un lloc en l’elit del futbol espanyol i europeu. Aquest derbi autonòmic començà a celebrar-se amb més regularitat a principis d’aquest mil·lenni, quan el conjunt groguet es va asseure a la Primera Divisió, i des d’aleshores ens ha deixat grans encontres i nits per a recordar, tant per als del nord com per als del sud.

Vila-real 1-0 València (14 de febrer de 1999)

Amb aquest partit es pot dir que s’enceta l’edat moderna dels derbis entre castellonencs i valencians. Fins aleshores, els encontres entre aquests dos equips havien sigut esporàdics i majoritàriament en Copa del Rei o amistosos. Eixe dia, El Madrigal presentava una gran entrada i l’ambient era vibrant. El joc fou molt accidentat des del primer moment; el col·legiat Megia Dávila havia de retirar-se lesionat de la gespa i es pogué observar molta duresa en diverses accions. Un jove David Albelda, que per aquells anys jugava per a l’equip groguet, acabaria amb un llavi partit després d’una disputa amb Juanfran. En l’aspecte més esportiu, al València se li va anul·lar un gol completament legal en un baló que travessà per complet la línia de gol i que l’àrbitre no va veure i el Vila-real es feu amb la victòria al minut 90, mitjançant Gica Craioveanu.

Vila-real 0-0 València (22 d’abril de 2004)

El València Club de Futbol fou superior en l’encontre d’anada de les semifinals de la UEFA, una cita històrica que enfrontava els dos equips en l’avantsala de la final de la segona màxima competició europea. Els homes de Rafa Benítez exerciren una pressió asfixiant des del primer moment, amb un Vicente en millor forma que mai. El València podia haver deixat encarrilada l’eliminatòria eixe dia si no fora per l’errada de Miguel Ángel Angulo en un mà amb mà amb Reina i el travesser que separà del gol a Ruben Baraja. Al partit de tornada a Mestalla, el conjunt valencianista superaria per 1 gol a 0 el Vila-real i es plantaria en la final.

Vila-real 0-1 València (7 de gener de 2007)

Data significativa per al València si es parla de partits disputats al Madrigal. I és que fins al moment en què s’escriuen aquestes línies, la d’aquell dia és la darrera victòria del València en territori groguet. Quasi 8 anys han passat des que el València s’imposara per la mínima amb un gol d’Angulo a la treta d’un corner. Ayala i Albiol era la parella de centrals per aquella època i ells dos s’encarregaren que l’equip comandat per Quique Sánchez Flores mantinguera la porta tancada a pany i clau.