La millor informació del ValènciaCF en valencià

CRÒNICA: Jugant com mai, perdent com sempre  ( 2-3 )
,

CRÒNICA: Jugant com mai, perdent com sempre ( 2-3 )

COMPARTIR


El València viatjava fins a Madrid amb la il·lusió de repetir un resultat positiu com el aconseguit a Mestalla contra el Sevilla (1-1). No obstant això, en la prèvia del partit saltava la novetat amb la convocatòria de l’equip. Mamardashvili es quedava a València per sobrepés, alguna cosa que s’està convertint en una tònica habitual al València.

La resta de novetats passaven pel retorn de Carlos Soler i el debut en una convocatòria de Charly, porter del València Mestalla. L’onze, tal com vos contarem en Blanquinegres, va tornar al 4-4-2 amb Soler i Yunus com a capitans.

Però hui tocava territori comanxe. Pot ser que el Metropolità no tinga la mística del Calderón, però el bon fer del club blanc-i-vermell han aconseguit que des de molts minuts abans del xiulet inicial convertisquen l’estadi en un autèntic infern, malgrat els 4° de temperatura ambiental.

Amb el partit començat, Bordalás pretenia fer per davant de tot un partit arreglat i seriós. Coneixedors de la immensa qualitat que té l’Atlètic de Madrid a dalt, amb jugadors com Suárez o *Joao Félix.

La primera ocasió arribaria per part de l’Atlètic de Madrid amb tret de Lemar que es perdia per la banda esquerra sense major perill. El València no va tardar molt a contestar amb una ocasió de Yunus després d’una gran combinació entre Guedes i Lato

Però el València estava disposat a barallar pel partit. Era un d’estos dies en què l’equip es desperta amb eixe ambient bast i coper. Amb l’ADN que tracta d’impregnar-los Bordalás.

Arrere les coses també anaven bé. Alderete es llançava al sòl per a tallar una contra molt perillosa. I quan més estrenyia el Wanda metropolità…Guedes li fa una passada meravellos a Yunus perquè l’americà definisca amb un gran control després d’una gran retallada al pal llarg.

La situació era clara: el València no havia vingut a Madrid a passejar-se. Després del gol l’equip no es vindria arrere. Dos trets mansos seguits de Soler i *Guillamón acabaven a les mans de Oblak. I a Hugo Duro li queia una pilota sensacioal que no era capaç de controlar a soles en el segon pal.

Però la primera part encara ens tenia oferida una altra alegria. En el minut 44 la pilota va tornar a TOCAR EN HUGO DURO per a fer el 2-0 en el Wanda. Possiblement la millor primera part de la temporada en la qual el València va ser superior als de Simeone.

Però molt equivocat estaven aquells que pensaven que guanyar en el Metropolità anava a ser un camí de roses. En el 55 Luis Suárez amenaçava amb un tret des de dins de l’àrea que atrapa Jaume. Però en el 64 Cunha aconseguiria reduir diferències fent embogir al Wanda Metropolità. 

Però al final la plantilla dona per al que dona. La fragilitat defensiva provocada pels errors individuals, van fer que l’Atlètic de Madrid marcara dos gols en els últims minuts remuntant el partit.

Una plantilla honesta, que es deixa tot el que té en el camp. Però que necessita ajuda per a traure açò avant. Possiblement els millors 75 minuts de la temporada, però amb el mateix final de tants partits. Les diferències són aclaparadores entre dos equips com l’Atlètic i el València.

El València suma una nova derrota en un partit en el que va ser millor durant quasi tots els minuts. El futbol no és just ni injust, és de qui sap controlar el tempo del partit. A partit de la lesió d’Alderete i l’entrada de Koba tot va començar a anar mal, i l’equip va pedre el control del partit.