ACTUALITAT  FITXATGES  PRIMER EQUIP  SOCIAL  

El FPF té al VCF en un punt de no retorn

Els mals resultats esportius i l’impacte del Covid-19 és un binomi que està colpejant, una vegada i una altra, dia rere dia, al València CF. La gestió esportiva que Peter Lim ha imposat a tots els seus empleats, on no caben inversions en fitxatges, resideix en una raó que va més enllà d’un possible cansament empresarial del màxim accionista de Singapur. El Fair Play Financer, ixa entitat abstracta que sembla trencar tants i tants fitxatges, continua ofegant els comptes del club. Fins i tot després d’haver-se després de sis futbolistes, alguns d’ells amb les fitxes més altes de la plantilla, com Rodrigo o Parejo.

L’absència d’Europa, una decepció més que esportiva

Passejar l’escut pels millors camps d’Europa, més enllà del prestigi institucional que això atorga, també és la salvació per als comptes de molts clubs. En el cas del València CF, per exemple, és una via fonamental. El club va ingressar 61,5 milions d’euros per la seua participació en la Champions League 19-20. Ixos ingressos s’han esfumat per a aquest pròxim curs, on el club solament disputarà competicions nacionals.

A més, això xoca amb les fèrries normes econòmiques que la Lliga de Futbol Professional estableix per a totes les seues entitats. L’article 100 de Control Econòmic estipula que, si un determinat club excedeix el seu cost de plantilla, com així ocorre actualment en quasi totes les entitats del futbol professional a causa del Covid-19, solament podrà destinar a fitxatges el 25% del cost que un jugador venut allibere en el seu propi club. Un exemple clar: el València CF no podria destinar el 25% dels 30 milions més variables ingressades per Rodrigo, sinó que només podria invertir el 25% del cost que Rodrigo tenia en la plantilla. Això es traduiria en una inversió de 2 milions d’euros, perquè el cost de Rodrigo no arribava als cinc milions d’euros en l’actual estructura de l’equip.

No servixen ni les ajudes de La Lliga

Per a intentar ajudar als clubs, La Lliga va realitzar una concessió en l’apartat comptable per a facilitar els seus moviments en el mercat de fitxatges: aquells clubs que no superaren en aquest mercat la mitjana de vendes de les últimes tres temporades veurien augmentat el seu FPF en un 30%. Això sí, La Lliga parla de benefici net comptable, és a dir, que no comptaria el preu del traspàs fixat, sinó els ingressos directes que entren en les arques de cada club.

No obstant això, el València CF no es pot acollir a aquest conveni. El club de Mestalla, amb les vendes de Rodrigo o Ferran, que es situaran molt probablement per damunt dels 30 milions cadascuna, ja ha superat la mitjana de vendes dels últims cursos. Per tant, l’entitat es troba en un punt de no retorn. Ni es pot acollir a les facilitats que ofereix La Lliga per a subsistir als temps del Covid-19, ni té bonança en els seus recursos per a construir una plantilla que, a més, ha de reduir el seu cost a quasi la meitat.

Rebaixar una de les plantilles més costoses de la història

El cost de la plantilla del València CF per al curs 19-20, amb 162 milions, era un dels més alts de la seua història. Equip amb moltes peces cotitzades en el mercat, classificat per segon any consecutiu per a la UCL i amb un mercat que, amb la frustrada eixida de Rodrigo, no es va traduir en ingressos considerables per a les arques del club més enllà de l’enginyeria financera amb l’intercanvi Neto-Cillessen per a quadrar comptes a 30 de juny. Ara, sense Europa, el cost de la plantilla no ha de sobrepassar els 86-87 milions d’euros, la qual cosa es converteix en una missió molt complexa en un mercat amb transaccions reduïdes. A més, sense ingressos per taquilla, que poden significar unes pèrdues d’uns 13 milions d’euros, i amb les urgències de la situació urbanística del Nou Mestalla, el marge d’actuació de la secretaria tècnica és nul.

Les mostres de desencantament de Peter Lim amb el València CF són evidents, però ningú pot deixar de costat la complexitat comptable que està vivint ara mateix el club. Les entitats de futbol no són, al cap i a la fi, empreses a l’ús, i l’impacte anual d’uns mals resultats esportius, units a les ferides econòmiques d’una pandèmia mundial, tenen al València CF amb l’aigua al coll, encara desfent-se d’actius importants amb fitxes considerables.