La millor informació del ValènciaCF en valencià

Si m’agüela tinguera rodes, seria una bicicleta.
,

Si m’agüela tinguera rodes, seria una bicicleta.

COMPARTIR
330-120

I si Djukic tinguera al seu palmarés com a entrenador 4 Champions League, estaria entrenant al Manchester United. Però ni el València pot competir en sous amb el United, ni Djukic té tant de palmarés, ni m’agüela té rodes. El València està on està, i ja no és l’equip amb estreles internacionals com Villa, Silva o Mata. Ja no és un equip que aporta jugadors a la selecció espanyola com Pablo, Alba, Albiol, Aduriz o Soldado. I ni molt menys és aquell equip en majúscules que arribà a ser el millor equip del món amb Cañizares, Ayala, Carboni, Albelda, Baraja, Angulo, Vicente…

El València d’ara és un equip que ha anat perdent qualitat, i que ha de compensar les sues limitacions pressupostàries mitjançant dues vies: la unitat i la cantera. És la realitat actual del València en la que estem clavats des que ens duguera allí la gestió de Juan Soler principalment. Però encara ens resistim a pensar que tenim un equip normalet i volem pensar que tenim un equip gran, a l’altura de l’escut.

I ens resistim a pensar que el nostre València siga un equip normalet perquè tenim orgull, i perquè hem sigut tercers en la lliga durant 3 temporades consecutives. I ens resistim a pensar que tenim un equip normalet perquè sabem que hi ha una plantilla que ha costat molts diners i una afició de Champìons league. I el més important, ens resistim a pensar que tenim un equip normalet perquè ens han dit que anem a competir amb Madrid i Barça… i senyors, encara que siguem optimistes, hui en dia això és impossible.

Però si poden tindre un equip del qual sentir-mos orgullosos, un equip al qual animar incondicionalment, un EQUIP. Ni més ni menys que això és el que li feia falta al València, la unitat necessària per a ser un equip. Durant setmanes hem vist desunió, jugadors enfadats, a l’entrenador un tan perdut, i a l’afició a poc a poc fartant-se. Però ahir veiérem per fi un raig d’esperança, un partit on el València va tornar a ser un equip unit, una victòria que calma l’ambient i que deixa en l’aire la següent pregunta: és un miratge, o és el punt d’inflexió del València de Djukic?

Espere que a partir d’ara es mantinga la unitat, però sense ànim de ser “agorero”, hem d’anar acostumant-mos a què jugar la Champions serà, de moment, molt difícil. El problema de crear moltes expectatives, és que després es crea molta desil·lusió si no s’aconseguix complir les promeses. I tot i que és possible que estiga jo equivocat i reialment l’equip no siga tan normalet, i Fede siga el nou Messi, i Canales demostre el seu suposat nivell, i Postiga marque els gols que marcava Soldado, i Pabón la trenque, i la defensa deixe de cometre errades, i torne la millor versió de Parejo i Banega, i Javi Fuego i Oriol ens facen oblida a Albelda… però són massa condicionants per a pensar que hui en dia, el València pot competir amb els millors. El que sí que pot fer és competir cada baló, i en això cavallers, jo de moment em conforme, a partir d’ahí el que vinga serà un regal.

 

Deixa una Resposta

avatar
  Subscribe  
Notify of