Gonzalo Naya  Opinió  

Ser, estar i voler: algunes claus del nou VCF de Pizzi i Rufete

Al futbol com a la filosofia hi ha algunes diferències entre “SER” i “ESTAR”. Podríem afegir també el VOLER dins d’esta equació. Un jugador pot SER un bon futbolista però no ESTAR a un bon estat de forma, o ESTAR rendint molt per davall de les seues hipotètiques prestacions perquè NO VOL ESTAR al club on està jugant, i això al màxim nivell acaba quedant palés al terreny de joc.

Al València CF han tractat de resoldre esta difícil equació al passat mercat de l’hivern per a redreçar l’erràtica –o dramàtica- marxa de l’equip. De la mà de Rufete i Pizzi s’ha fet una revolució en tota regla. S’han quedat els jugadors que VOLEN estar al València CF, desfent-se de futbolistes que SON bons peloteros –Banega o Canales-, però que ESTAR, no ESTAVEN rendint segons la qualitat que se’ls presuposa i per la qual es va pagar una bona quantitat de diners. A més el tàndem Rufete/Pizzi s’ha desfet de jugadors que no VOLIEN estar ací -Pabón, Postiga, Guardado…- perquè anteposaven el seu interés personal –poder estar al Mundial- a l’interés del col·lectiu. Ho va dir Pizzi només aterrar al club a una entrevista a la revista oficial Amunt “No suporte els futbolistes apàtics”. Dit i fet.

El resultat de l’equació és ara una plantilla que perd qualitat, però que guanya en compromís i en competitivitat. I eixa és la base per a poder construir un equip de futbol. Al València CF sabem per experiència que els èxits, els títols i les grans fites amb vingut històricament de la mà d’equips on el compromís estava per damunt de la qualitat. El València de Benítez, el València de Cúper, el de la primera època de Ranieri, o aquell del recordat Luis Aragonés que amb Poyatos i companyia a punt va estar de guanyar la lliga el 1996.

Compromís. Creure. Competitivitat. Equip. Un equip com el que dissabte va donar al Camp Nou l’alegria més gran de la temporada –o de fa temporades podríem dir- en una afició massa acostumada al gris i a la mediocritat. I massa acostumada a aguantar les conyes dels companys de treball, d’estudis o els col·legues després de cada visita al Bernabeu o al Camp Nou. Este dilluns és diferent. Serveix per a recuperar l’orgull i per a mirar l’horitzó en alguna esperança.

D’eixe equip del qual hui estem orgullosos cal destacar alguns noms, especialmente els dels autors del tres gols: Parejo, Piatti i Alcacer. Els tres han hagut de sobreposar-se per a poder donar rendiment al Valencia com a titulars. Parejo el primer. Ubicat a la posició més avançada i ben protegit per Oriol i Fuego, el de Coslada va fer un partit antològic -només va errar 3 passades-. Va demostrar que té capacitat per a ser el futbolista que puga generar el futbol al VCF, i va fer bona aquella profecia de Braulio quan el va fitxar: “Parejo possiblement esclatarà quan jo ja no estiga al VCF”. De Parejo i el seu rendiment va a dependre molt que el VCF puga acabar en posició europea. És un dels jugadors –amb Bernat- pels que arribaran les ofertes més sucoses proper estiu.

Paco Alcácer: Dos partits de titular consecutius en lliga i dos gols. Treballa per als companys i no per a la galeria. I no ens recordem que només té 20 anys i que dissabte s’enfrontava a homes com Piqué i Puyol. Vinicius Araujo haurà de treballar molt per a llevar-li la titularitat en la posició de davanter. O Jonas, que sincerament no acabe de vore on quadra a este nou València de Pizzi amb unes bandes tan marcades i on de moment Feghouli i Piatti están aportant la velocitat i la profunditat que vol el tècnic. I l’efectivitat que va ser clau també dissabte. 3 gols de 4 llançaments a porta.

Piatti per cert és el clar exemple del VOLER. Té per a fer un llibre de motivació per tots aquells que baixen els braços a la primera circumstància adversa. Li ho podria dedicar als que han marxat per no voler estar a este projecte. A eixe llibre podria explicar també com s’ho ha fet per a especialitzar-se a marcar de capdavant Barça i Madrid quan quasi no passa de l’1.60.

I per tancar una menció a Ricardo Costa: He sigut molt crític amb ell quan ha comés errades dins o fora del terreny de joc. Errades impròpies d’un jugador d’elit o d’un capità d’un equip. Però dissabte va donar un exemple de professionalitat rendint a bon nivell quan no feia ni 20 hores que el club volia que isquera per a fer-li lloc a Otamendi. Esperem que mantinga eixa actitud en cas que Senderos li lleve la titularitat.

I esperem que el València CF, este nou VCF del voler, del compromís i de la competitivitat mantinga davant el Betis la llinea del Camp Nou. I puguem tindre més dilluns com este, tan diferent, després de molta negror i molt de núvol dens. Parlant hui de futbol i no de la venda del club que en tot cas continua en l’horitzó condicionant qualsevol projecte. Esperem també que qui vinga ho faça amb la lliçó apresa.