ACTUALITAT  DECLARACIONS  PRIMER EQUIP  

Fernando Giner: “Lim era la millor oferta, altra cosa és si després ens enganyaren”

Fernando Giner assegurà ser un dels pocs patrons que durant el procés de venda va acudir a la gestoria per a comprovar i llegir-se tota la documentació respecte a la proposta de compra de Peter Lim. Per a ell, van ser mesos molt desagradables on va patir pressions de tota mena. Finalment, va eixir la que Giner considerava la millor oferta.

El “xufa” atén a Blanquinegres a la seua casa, l’associació de futbolistes del València CF. Nascut a Alboraia, el primer camp que va visitar en la seua infantesa va ser el Ciutat de València, a pesar que ha dedicat pràcticament tota la seua vida al club de Mestalla. Primer en la seua cantera, on va créixer i es va formar. Després en el primer equip, sent un dels valencians que va retornar l’equip a primera després del desastre del 86. Més endavant faria el pas als despatxos: regidor del seu poble, conseller i fins i tot, president en funcions del València C.F, patró de la fundació i ara president de l’associació de futbolistes. Mitja hora de xarrada on repassem la trajectòria d’un de les ratapenats històrics.n

P: Com estàs?

Bé, molt bé. Content per la marxa de l’associació que al cap i a la fi és a el que dedique el temps. Feliç per la resposta dels companys i de tot el que s’està fent i a continuar treballant com a mínim els pròxims quatre anys. Com sabeu, vaig tindre la fortuna d’eixir reelegit aixina que a continuar treballant

P: Quin és el teu primer record del València?

El primer camp al qual vaig anar va ser el del Llevant. Vaig nàixer a Alboraia i on vivien els meus pares es veia la construcció del Ciutat de València. Jo tindria 14 o 15 anys. Els meus pares em deixaven anar al camp del Llevant i jo anava amb els meus amics. Però després quan vaig entrar a formar part de l’escola del València va ser quan entrí a Mestalla per primera vegada. Abans a tots els xiquets de l’escola se li entregava un passe que estava dalt del que abans era sillas gol amb cadires de fusta. 

Sempre vas voler ser futbolista?

Sí, però no sempre vaig pensar que ho podria aconseguir. Tot el món volia ser futbolista, però una cosa és somiar-ho i altra aconseguir-ho.

Al cap de poc temps del teu debut l’equip baixà de categoria? Què podem aprendre d’aquell descens?

Gràcies a eixe descens molts companys vam tindre l’oportunitat de jugar en el València. Hi havia un gran equip amb Tendillo, Roberto, Sempere, Subirats, Arias… però les coses no anaven bé esportivament. Els diners no entraven en les arques del club i l’any després del meu debut el València baixà de categoria. Els jugadors del filial van tindre opcions de passar a la primera plantilla pels problemes financers. Els jugadors de casa són els que sempre tiren endavant quan les coses no van bé.

Has tingut por que es tornara a repetir un descens en estos últims anys?

He tingut el dubte, sí. Ha sigut dur vore un València en llocs de dificultat. Afortunadament hem pogut salvar-ho. El futbol és el futbol, i és impossible no preocupar-se. Però sempre vaig confiar en que els jugadors de la casa, al igual que en el 86, demostraren que podien jugar en el primer equip. Confie plenament en l’equip.

En la teua etapa de jugador alguna trastada feies… què va passar amb Jorge Simó i els despertadors?

Amb una alarma? Jo pense que van ser més d’una (es riu). Va ser en una concentració a Holanda. Cal entendre que hi ha temps per a tot. Jo buscava la forma de llevar pressió en moments complicats. Jorge Simó era el nostre preparador físic. Quan Jorge dia alguna cosa sabiem que era per a correr. Anteniem que tot el que feia era per el nostre bé però era una forma de “putejarlo”. La seua habitació era d’escaiola desmuntable. Vam decidir despertar-lo i no anàvem a estar desperts per a cridar-lo. Vam reunir cinc despertadors i ficarem cada un en un lloc diferent perquè sonara uno a la una, altre a les dos, altre a les tres…. I l’endemà teníem entrenament. Vam fer unes quantes voltes al camp.

Quina faceta t’agrada més: futbolista o estar als despatxos?

Cada faceta ha tingut el seu moment. Quan em vaig retirar volia conèixer l’altra faceta. Vaig ser a més regidor d’Alboraya i vaig aprendre molt. Veus el que no es veu a diari i els fons de cada una de les coses. Aprení molt i vaig fer una llavor important per a la meua població, a més de formar-me més encara. Cada any feia cursos diferents: coordinador, direcció esportiva… No és per a acumular títols, però em preocupa no estar al dia.

Com a patró, vas admetre que sentires molta pressió durant el procés de venda. Com va ser tot allò?

Molt desagradable. Pressions en el carrer, per telèfon….Sempre dic que no es culpa d’un patró, ni de dos ni de tres. És una cosa que arrosseguem de molt enrere i que es podria haver solucionat d’altra manera, però no va ser possible. No puc tornar enrere i ni es pot, no m’agrada pensar aixina. El meu vot no va ser personal sinó de la institució que jo representava. Cal pensar el que volia la gent i després valorar quina va era la millor oferta.

Era una bona oferta? I no pregunte si era la millor, pregunte si era una bona oferta.

Era la millor. Jo parle de el que ens presentaren, si després ens van enganyar és una altra cosa. Vaig ser un dels pocs que anà a la notaria a consultar tota la documentació. Però no hi ha cap dubte que era la millor. És com comparar un telèfon d’última generació i un Nokia. Una altra cosa és tot el que ha passat a partir d’ahí. Però sobretot va ser molt desagradable totes les pressions. Més d’una vegada he aplegat a Mestalla i me n’he anat a la meua casa per no plorar. Però val molt la pena lluitar per les teues idees.

Un dels objectius quan vas arribar a l’associació era millorar la connexió entre el club i l’afició. Ho has aconseguit?

En l’associació tenim uns objectius fundacionals. Els estatus no diuen mai que podem fer alguna cosa per a millorar esportivament al primer equip ni podem entrar en aspectes com si este entrenador o l’altre… Però sí que hem de donar suport i ajudar als companys de l’associació que estan passant per dificultats. Cal tindre en compte unes coses… Tenim gent en una banda i en una altra. Hi ha una divisió i no podem entrar a valorar. Tinc clar que tots els companys donen suport a l’associació en els seus fins fundacionals. L’opinió de cada un la respete i mai les criticaré perquè és una cosa individual. El que passa és que la meua opinió no és personal i preferisc no manifestar-me i estar al marge.

I no et fa pena la guerra civil en la qual sempre està submergida el València?

Clar, però no és una cosa d’ara. Si tires enrere ho veus. Mai hi ha hagut una pau completa. Sempre han hagut dificultats. No es que estiga d’acord o no, però sempre ha passat en el València.

Eres optimista?

Jo confie. Al cap i a la fi parlem de futbol i demane suport de l’aficionat cap a l’equip.

Parlant de futbol, si fores jugador del València ara mateix, renovaries?

Jo en el seu dia vaig intentar renovar, però en donarem de baixa d’un dia per a altre. I no tinc tant clar que fora un context molt diferent en aquell moment. Vam perdre la final de la copa i acabava d’entrar un president amb altres idees. Portava onze anys en el primer equip i volia acabar la meua carrera en Mestalla. Si fora Gayà i Soler miraria pel meu futur. Jo estic segur que ells voldrien quedar-se, però han de mirar pel seu futur personal i esportiu. És una qüestió d’ells. M’agradaria que es quedaren

No sé si pots contar alguna cosa més del partit de llegendes…

Ho vaig comentar en l’assemblea com a una de les accions per a aquests quatre anys. Crec que serà un esdeveniment molt bonico recordant els cent anys de Mestalla. Ara vorem com podem organitzar el partit. És un dia per a sentir el valencianisme pur, eixir al carrera amb la camiseta i la bandera sense pressió per el resultat i únicament disfrutar. Anar al camp i recordar moments. Ara tracactarem d’organitzar un partit d’aquestes dimensions i el club es clau per a que puga ser posible.