+  CRÒNIQUES  PRIMER EQUIP  

CRÒNICA Rayo 1-1 VCF: Error fatal

La ràbia, possible ansietat o qualsevol sentiment de malestar dins del vestidor blanquinegre, després de vore que els rivals directes, per les places de privilegi, no punxen, va relluir des de ben prompte al Camp de Vallecas.

El València CF va eixir en tromba. La trama defensiva creada per Paco Jémez no era capaç de frenar als de Nuno. La col·lecció d’arribades dels de Mestalla en poc més de 15 minuts era ja prou amplia. Negredo, Rodrigo, André, Parejo, Piatti eren els protagonistes de les perilloses internades a l’àrea vallecana.

Passat el primer quart d’hora el Rayo començava a controlar les nervioses i ràpides accions blanquinegres. Un control que sense massa exigència es transformava en les primeres arribades als domini de Diego Alves. Però, al 19’ va ser quan en una acció, a priori, aïllada, la sang de tots els valencianistes, equip i aficionats allí presents, es gelava davant l’infantil acció que estrenava el marcador de Vallecas. Embarba colpejava des de més enllà de la frontal i Diego Alves, molestat per el sol, no era capaç d’atrapar la pilota fent que de les seues mans es clavava dins la xarxa, suposant l’1 a 0.

Dur reves per als valencianistes que després de gol van tardar en reaccionar. Amb més de 25 minuts de primera part per davant els de Nuno, al contrari que al Camp Nou no va saber digerir el gol contrari. Els pupils de Nuno perdien la frescor mostrada als primers 20 minuts on havien dominat en claredat.

Al tram final de la primera meitat, el conjunt de Mestalla tornava a recobrar alguna cosa de vida, per tal de recuperar sensacions i afrontar amb la major moral possible la segona part. Aixó si, el gol per als visitants era una lacra continua, malgrat les nombroses arribades als dominis de Toño.

Amb el xiulit que manava als protagonistes als vestidors, era inevitable recordar-se de l’última eixida dels valencianistes a Barcelona, on després de ser l’autèntic dominador al verd era l’equip que es veia per darrere al lluminós, 1-0.

Des d’el mateix minut 0 de la segona meitat, Nuno introduïa la primera variació per tal de, primerament posar taules a l’electrònic i més tard abastar la remuntada. Feghouli ingressava al verd per el recent recuperat, Pablo Piatti.

El Rayo Vallecano, dominador al marcador i conscient del seu tresor, obligava al València a arriscar cada volta més per tal de buscar el premi del gol. Un gol que de nou va donar-li l’esquena als interessos blanquinegres quan un fort xut de Parejo colpejava a la soca de la porteria i el rebuig pegava a l’esquena de Toño, sense eixa poca de sort que si va trobar el Rayo a la primera part.

L’esdevindre del partit va canviar a l’arribar al minut 60. El VCF en la mateixa tònica de partit tractava de retallar diferències. Més fàcil va ser quan al 61’ Morcillo marxava cap a les dutxes abans d’hora al tombar a André Gomes quan este encarava la meta del Rayo. Fruit d’esta falta va nàixer el gol de l’empat. Parejo en un llançament directe perfectament executat acabava, ara si, dins la xarxa de Toño. Minut 66, 1-1.

Amb la igualada ja establit al marcador, Nuno va realitzar el moviment més valent del partit, aprofitant la inferioritat local. Paco Alcácer es convertia en la parella de Negredo a l’atac. El damnificat era Mustafi amb problemes al seu peu dret.

Les hostilitats al partit només havien fet que començar. Paco Jémez, veient-se maltractat al camp era expulsat per les seues constant observacions al àrbitre principal. Minuts després, amb poc de futbol sobre el jardí de Vallecas, les forces se igualaven al 100%. Amb el marcador 1-1, era el torn dels valencianistes per acabar en inferioritat numèrica. Rodrigo Moreno, una volta més, queia en la trampa de Toño i després de l’agressió del porter, l’hispà-brasiler responia. Desafortunadament, l’àrbitre caçava al valencianista i li mostrava la roja sense cap compassió.

El partit, amb tot tipus d’ingredients, futbolístics i no tant futbolístics, ja no va canviar. El repartiment de punts va ser el resultat final després de 90 minuts on l’únic que demostrar voler va ser el València, però on la sort va oblidar-se de ser justa amb la parròquia de Mestalla. Ara el VCF, empatat a punts amb el Sevilla, i només defensat per el gol-average, obri una nova dimensió on l’única realitat és defensar la 4a posició amb sang, suor i llàgrimes en les 4 finals que queden. 69 i 12 punts per disputar, 6 a Mestalla i altres 6 lluny del territori de la Capital del Túria.