La millor informació del ValènciaCF en valencià

728-90

Pareix que molts jugadors volen pegar a fugir, el València ha de lluitar constantment contra una realitat que s’ha repetit any darrere any, els jugadors utilitzen l’equip com a trampolí.

El cas de Ramí és l’últim, però este mateix estiu diversos jugadors han barallat la possibilitat de marxar i buscar sort en altres equips. Soldado sense anar més lluny va preferir anar a un equip d’un nivell similar en Anglaterra a continuar en l’equip de la seua terra. Els diners li venen bé al club que haguera preferit no vendre’l, però el cas de Soldado no és únic, sinó una constant en la història recent del València. Està clar que el futbol és un negoci, que cal vendre i ingressar diners i cal comprar jugadors de fora que milloren l’equip, però hui en dia l’aficionat va a comprar la samarreta del València i no sap quin nom ficar-se en l’esquena, perquè no troba jugadors identificats amb l’escut.

No duren els jugadors en l’equip, i els que duren, com Banega, es tatuen l’escut de Newell’s en la cama. I així és complicat crear un vincul amb els aficionats que veuen com cada any les figures se’n van, o si no ho fan, ho intenten.

Açò no ve de nou, en el seu dia jugadors de la casa com Farinós o Mendieta volgueren anar a Itàlia. Altres com Gerard o Jordi Alba forçaren per a tornar a l’equip del seu amor. I altres com Silva, Villa o Mata també eixiren a millorar contractualment cap a equips punters d’Europa. Hi ha un fum de casos, des del mateix Tendillo a Albiol, passant pel Piojo, Kily o Ayala. El que passa és que la memòria és molt curta, però jugadors com Ayala que va intentar per tots els mitjans eixir del València fins que ho va aconseguir són ara recordats com herois, en canvi Mijatovic que va pagar la clàusula de rescissió per a anar al Madrid com feren Albiol o Sánchez Flores, és recordat com un traïdor.

És cert que les circumstàncies en cada cas són diferents, que a Albiol calia vendre’l perquè no hi havia diners en caixa, i que Pedja va prometre amor etern setmanes abans de pegar a fugir, però a estes altures de la pel·lícula estem curats d’espanto. Cada any diversos jugadors volen “millorar” i el pitjor, és que alguns, se n’ixen amb la seua i acaben forçant l’eixida del club que els ha tret de la mediocritat, com a Rami. Al final es demostra que al València els jugadors l’utilitzen com a un mitjà per a “créixer” en la seua carrera esportiva. Venen perquè van a jugar a Europa, en una lliga competitiva i seguida al món, van a cobrar de manera puntual i viuran a una ciutat on s’està de meravella. Saben que el València és un club venedor, i que a poc que destaquen, podran anar a guanyar més diners en altre lloc, i això cavallers cal canviar-ho.

En el seu dia es va criticar a Angulo per tornar de Londres, jo vull 20 Angulos que preferisquen el València a l’Arsenal. A jugadors que han volgut quedar-se com Albelda o Valdes els has obligat a marxar, i a d’altres que volen continuar com Jonas has intentat col·locar-lo al millor postor. No sé si serà per quedar bé o serà sentiment però Mathieu s’ha tatuat la rata penada en el bessó, i Pereira vol ser capità de l’equip. Estos jugadors a mi si em valen, este és l’esperit que ha de presidir el vestidor. Està clar que caldrà vendre, està clar que no podràs competir en sou amb els equips potents d’Europa, però almenys que els jugadors que estiguen ací, senten els colors, senten l’escut, i senten que volen triomfar en el València.

Cal esborrar la idea de què el València és un club trampolí, i amb jugadors de la casa implicats, jugadors en fam, i jugadors amb caràcter competitiu tornar a ser un equip gran. Açò no es fa en dos dies, però cal revisar la política de fitxatges i deixar de firmar a Vieras per a donar-li la possibilitat a gent de la casa com Carles Gil. I si no tens el que vols a casa, buscar a jugadors del perfil de Javi Fuego o Pereira, amb fam i implicació. Perquè els trampolins estan molt bé… però a la piscina, no a Mestalla.

 

Deixa una Resposta

avatar
  Subscribe  
Notify of